Tànatos
Thanatos |
Fill de la Nit i germà bessó del Son, Tànatos representava, en la mitologia grega, la personificació de la mort.
Era qui s’enduia cada home i cada dona en arribar la seva hora. Fins i tot Zeus li va demanar de transportar el cos del seu fill Sarpèdon fins a Lícia, perquè hi pogués rebre la sepultura que mereixia.
Què ha canviat a Andorra perquè la tradició mortuòria hagi passat de ser una qüestió culturalment delicada i important a una mera qüestió de logística industrial?
Adés els morts es vetllaven al domicili, on sovint tenia lloc la defunció de la persona. A casa, la família vetllava el difunt, rebia el dol de veïns i amics, es produïa la necessària empatia col·lectiva que ajudava els familiars a superar el tràngol que representa la pèrdua d’un ésser estimat.
Així havia estat fins que la majoria de defuncions esdevenen als hospitals. Així havia estat fins que les famílies, abans reunides a la casa pairal, s’han disgregat geogràficament. Així havia estat fins que la majoria dels habitatges han esdevingut tan minúsculs que no permeten rebre tots els familiars, veïns i amistats que acudeixen a expressar el seu condol.
És llavors quan construir tanatoris esdevé una necessitat peremptòria per a l’Administració Pública. Calia crear espais on es pogués reproduir el clima emocional que la mort d’un ésser estimat i la respectuosa vetlla del seu cos difunt han generat durant mil·lennis, des que el ser humà té consciència de la seva existència, com a cultura universal entre tota la família humana, entre nosaltres, simples mortals.
Un lloc on les famílies puguin viure el seu dol de manera digna, sense més intromissió que la de les persones que acudeixen a donar mostres de respecte i caliu emocional, on, front el trasbals familiar, puguin sentir-se reconfortades per la comunitat.
Els tanatoris són un servei públic essencial i han de ser gestionats a raó d’aquesta importància. Un servei ofert per la comunitat per mitigar la certesa del nostre destí, ja que la mort no perdona ningú. Un servei que va més enllà de la simplicitat administrativa, perquè es tracta d’acomiadar algú que ens estimem i no tornarem a veure mai més. Una situació, doncs, molt delicada, mereixedora de la màxima sensibilitat per part dels responsables polítics. Malauradament, en aquests moments és un tema que s’està tractant de forma frívola amb tendència a la barroeria.
Sobta veure que encara prevalguin els criteris economicistes entre els responsables polítics que han de resoldre aquesta qüestió. També sorprèn veure com s’actua des de la improvisació, endarrerint intervencions necessàries, oferint possibles solucions en espais poc adequats per la seva situació, les seves dimensions o el seu estat deplorable.
Més enllà dels tanatoris parroquials existents, ens mereixem un tanatori nacional, ben situat, ben comunicat, amb uns entorns que arquitectònicament mostrin el nostre respecte als que se’n van, que permeti l’expressió dels nostres sentiments més vius, i que estigui al servei de tothom. Perquè el que acomiadem són persones, no coses, ni números de comptabilitat, ni solucions economicistes. Són éssers humans que hem estimat i que han estimat.
Morir és un acte transcendent. Tan transcendent que és l’últim acte que fem en aquest món i que compartim, ja sense vida, amb els que deixem. Com a tal, i per respecte als vius i als morts, mereixedor d’un servei públic que estigui per sobre de propostes miserables.
Delfí Roca
Membre de la CPN de Socialdemocràcia i Progrés d’Andorra – SDP