Mentides

Les mentides, endiastrades dansaires d’un ball de màscares carnavalesc, són afirmacions que es fan conscientment per distorsionar la veritat. Més creatives o més matusseres, més insulses o més atrevides, més inofensives o més malicioses, les mentides –sempre pocavergonyes i covards– són, certament, tan menyspreades com no poc utilitzades.

Les mentides, servils i habituals companyes de viatge dels qui tenen l’ètica distreta i els escrúpols de vacances, aparenten ser el millor contraverí contra el verinós efecte de servir la realitat a la tàrtara. Tanmateix, el caràcter eminentment tafur i fals de les mentides acaba per convertir-les en una inversió d’alt risc i poc recomanable. I és que al final, en el moment més inesperat, les mentides acaben posant en evidència qui les inventa, les vesteix i les diu, pastifejant els que miccionen sobre els altres pretenent fer-los creure que plou.

Mentides. Mentides per tapar les mentides. Mentides per tapar mentides que tapen les mentides. Mentides que acaben desencadenant una tosca espiral geomètrica i enrevessada en què la veritat ja no se sap ni on és.

Mentides barrudes i penques. Mentides que esquincen com a ganivets la incauta innocència de qui encara pensa que l’ésser humà no diu mentides. Mentides de darrera hora per salvar la pell.

Mentides en sèrie, a tutti plen. Mentides de dispersió que recorden l’actitud autocomplaent dels opressors, dels qui no respecten ni drets ni llibertats, dels qui oculten el seu tarannà sota una aparent aurèola d’hipòcrita bondat. “Des de la majoria –deia amb aires de superioritat un mandatari de la parròquia del sud– sempre hi ha hagut la voluntat de fer un acostament, millorar les relacions i donar informació.” Inversemblant reguitzell de mentides.

Mentides, de les dels duros a quatre pessetes, de les del birlibirloque. Mentides tan rocambolesques que mereixerien el premi Pinotxo a la pitjor mentida. Mentides com a bufes per fer creure que “els plans [de viabilitat de Camprabassa] existeixen, els tenen les entitats bancàries i no s’han entregat a l’oposició perquè es volen presentar primer –i per tercera vegada en un any– als accionistes”. Mentides, en definitiva, del riure per no plorar, però sí per aixecar el dit i reclamar.

JOSEP ROIG

DIARI D’ANDORRA – 9 FEB, 2014